|
COMPAREIXENÇA Ponents: Ferran Riera i Vives Lluís Puig i Gordi Senyores diputades, senyors diputats, 0.- PRESENTACIÓ El text que ha continuació us exposarem està estructurat en una breu introducció sobre com definim el nostre camp d'acció i tres blocs que us presentarem conjuntament. El primer, que us dirà en Lluís Puig es basa en la situació actual de la nostra música folk; el segon que us diré jo mateix, Jordi Fàbregas, és el Manifest per la Música de la Terra; i el tercer bloc són les mesures a prendre per preservar l'ensenyament, la protecció i la promoció de la música tradicional a Catalunya, que us explicarà en Ferran Riera. 0.1.- INTRODUCCIÓ És per nosaltres un motiu de nervis i alhora de satisfacció el fet d'estar asseguts en aquest espai: d'un grapat nervis perquè esperem que comprenguin que la nostra feina de cada dia no s'assembla en res al què ara ens pertoca fer; i de gran satisfacció pel fet que per primera vegada en la història del nostre País puguem parlar-los-hi sobre la música anomenada folk, d'arrel tradicional i popular, ètnica, o bàsicament el que hauríem d'anomenar tranquil·lament com a música popular; i ,al damunt d'aquests dos factors, ens sentim una llosa al damunt del pit: una part d'aquest pes és pel respecte a la responsabilitat que vostès ens han atorgat al confiar en nosaltres, i l'altre part del pes per la delegació que molts homes i dones, i entitats i col·lectius culturals, ens han dipositat per parlar-vos, avui i aquí. Compareixem en aquesta comissió per parlar de la música folk, és a dir dels repertoris, concerts, ballades i altres formes d'expressió musical que reflecteixen la cultura popular i tradicional d'un país i per tant, en primer lloc, ens hem de demanar pel sentit d'aquests conceptes, que sovint són emprats com si només volguessin dir una sola cosa. En poques paraules podríem dir que és popular tot allò que en un moment i un lloc determinats esdevé patrimoni de la col·lectivitat. I és tradicional tot allò que, gràcies a una popularitat excepcionalment assolida i mantinguda, acaba sent incorporat i reproduït per la mateixa col·lectivitat. Per això, emprant termes musicals, hi ha músiques populars que mai arribaran a ser tradicionals; hi ha músiques Nosaltres venim avui aquí per parlar de les músiques tradicionals, que eventualment poden ser populars o no. Parlem del paper de les músiques que parteixen de la tradició per recrear-la i per reinterpretar-la; de les músiques que pouen en els vells repertoris per oferir obres de nova creació; de les músiques que recuperen instruments i reivindiquen sonoritats ancestrals des de perspectives contemporànies. Parlem, doncs, de tradició i de la creació dins de la tradició. 1.- SITUACIÓ ACTUAL DE LA NOSTRA MÚSICA FOLC Un cop feta aquesta introducció ens hauríem de situar en el context social que els darrers trenta anys hem viscut els aquí presents així com el col·lectiu que venim a representar. El context històric anterior al restabliment de la democràcia no cal citar-lo doncs llastimosament ens és prou conegut, sobretot pel gran dany cultural que ens va obligar a suportar. En la dècada dels anys vuitanta hi havia una opinió bastant arrelada entre la classe política, intel·lectual i periodística del país que identificava determinades formes d'expressió artística - com ara la cançó popular i/o tradicional - amb una època superada, que es volia oblidar, com si fos un "forat negre" que es perpetuava a la nostra memòria i no ens deixava ser "falsament moderns". Aquest corrent, en bona part, ens ha conduït a una mena d'auto-odi bastant generalitzat respecte tot el que sigui propi. I no ha sigut per casualitat que aquest corrent d'opinió s'ha vist complementat per la constant exaltació i assimilació de tota mena d'expressions culturals i musicals foranies, vinguessin del nord, del sud, de l'est o de l'oest. És a dir, que la suposada modernitat consistia a rebutjar el què es propi i a aplaudir tot el que venia de fora. Així doncs, i malgrat els intents, per acció o per omissió, de bandejar la cultura popular i la música d'arrel, ficant-les a la rància vitrina del folklorisme, la societat civil, mitjançant el seu teixit associatiu, ha demostrat que és possible mantenir i renovar la tradició i, sobretot, fer creació a partir de la pròpia tradició, perquè una tradició que es manté pura, sense evolucionar, sense transcendir, és una tradició morta. Aquest concepte és el que cap de les corrents d'opinió mai ha tingut en compte a l'hora de mirar i escoltar, escriure i parlar sobre el nostre patrimoni musical. La situació actual del sector de la música tradicional és fruit d'un procés de redreçament que, si mirem com estava el pati un parell de dècades enrera, ben bé parteix del no res: Al 1975, per exemple, només hi havia un constructor de gralles en actiu, i avui podem comptar fins a 79 luthiers que fan gralles i també flabiols, tenores, sacs de gemecs, violes de roda, dolçaines, xeremies, etc. Un altre exemple: als darrers set anys hem passat de 40 a 80 convocatòries i festivals anuals vinculats a la música tradicional arreu dels Països Catalans. Una altre dada: des del 1998 gairebé s'ha triplicat la xifra de solistes i grups que fan música d'arrel, arribant a ser prop de 350. I encara una altre més: aquests quatre últims anys, la mitjana de discos editats per aquests solistes i grups ha estat de 70. Aquesta situació actual ens permet connectar amb tot tipus de públic, especialment el jovent; ens permet ser els més oberts al mestissatge amb les músiques que ens venen del Mediterrani; és el llenguatge amb el qual també ajudem a la integració dels nou vinguts; són els sons que ens acompanyen en els nostres viatges per l'estranger… i sobretot, és també el lligam més estret que ens uneix amb els companys del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Franja d'Aragó, del Rosselló i d'Andorra, de l'Alguer… perquè no dir-ho: dels Països Catalans. De ben segur que des de les diferents administracions públiques (locals, comarcals, provincials i del País) s'ha ajudat a endegar coses, ja sigui en el terreny patrimonial etnogràfic, en el seu ensenyament, en la seva difusió… etc. però, avui i aquí, hem de fer palès que ha estat, per davant de tot, la tasca de molts homes i dones, grups i formacions musicals i entitats culturals, que al llarg d'aquests gairebé trenta anys no han defallit ni un sol instant en arrencar, mantenir, conservar i proporcionar la gran majoria d'activitats que a l'entorn de la nostra música s'han realitzat i es realitzen. Un segle i mig després que els folkloristes-recol·lectors endeguessin la seva tasca de preservació musical, les coses semblen no haver canviat tant. Hi ha molts canals de reproducció i difusió, és cert. Ara bé, la marginació de la música tradicional persisteix, entre altres coses perquè si la censura ara ja no és ideològica, ara és de manca de voluntats polítiques i, de retruc, econòmiques. No hi ha plantejaments seriosos d'establir els sistemes de transmissió-aprenentatge que es requereixen; no hi ha uns pressupostos dignes que ajudin a rectificar les mancances existents en els temes de divulgació i difusió, així com de voluntat per a potenciar la incipient indústria musical existent... La societat civil, però, continua fent el seu camí, i com a resultat d'un seguit de reunions celebrades arreu del territori durant el 2003 sobre la situació de la música folk als Països Catalans, l'hivern passat es va redactar un Manifest que ha esdevingut el detonant del procés que ens ha dut aquí i que, per tant, us volem llegir a continuació: 2.- MANIFEST PER LA MÚSICA DE LA TERRA Nosaltres, persones dedicades a l'ensenyament, la interpretació, la programació, la investigació i la divulgació de la música folk dels Països Catalans, volem expressar mitjançant aquest manifest la nostra preocupació pel present i, sobretot, pel futur d'aquest àmbit musical. Durant el últims anys, al nostre país, la música folk ha recuperat i guanyat espais gràcies a l'esforç de persones i entitats molt concretes, arrelades a la societat civil. En som molts: tenim un cens envejable de grups, solistes, intèrprets, autors i creadors en general; tenim organitzacions (associacions, empreses, col·lectius, etc.) relacionades amb el nostre àmbit; tenim circuits propis (festivals, cicles, programacions…) i comencem a tenir presència en altres cicles de música i festes majors; tenim mitjans i programes especialitzats (premsa, ràdio i TV) compromesos en la difusió de la nostra feina; tenim un públic que creix dia a dia; tenim una presència real a les places i als carrers; tenim discogràfiques: no són multinacionals, sinó que són petites i mitjanes empreses que ens donen suport i confien en els nostres treballs; tenim managers, programadors i tècnics de cultura que hi estan interessats; estem units: no pretenem compartir-ho tot ni cerquem cap uniformitat, però viatgem en la mateixa nau i mantenim un contacte continuat entre gent de tots els Països Catalans. A començaments del 2004, la llosa més gran que pateix el sector és l'endèmica manca d'estratègies, ni comunes ni particulars, per part dels governs autonòmics que comparteixen el nostre territori. Però, si Catalunya s'ha distingit per la política erràtica en matèria de cultura popular i tradicional, al País Valencià i les Illes Balears la barreja de negligència i d'obstruccionisme obeeix a un intent deliberat de ruptura de la unitat de la llengua i la cultura catalanes. No som un sector en crisi; som un sector ple de vida, que vol que els governants i els mitjans de comunicació sàpiguen que existim i que reconeguin la nostra realitat. Per això, nosaltres demanem als departaments de Cultura i Educació dels governs autonòmics de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i l'Aragó, així com al Departament dels Pirineus Orientals de l'Estat francès, que facin públiques les seves intencions i els seus programes envers la conservació, l'ensenyament i la promoció d'una música tradicional i popular que, al cap i a la fi, és única, perquè és la nostra: la música que al llarg de la història ens ha identificat com a poble. Barcelona, 31 de gener del 2004 Després que vora cinc-centes persones vinculades als àmbits de la música folk i tradicional signaren el Manifest per la música de la terra , i que aquest Manifest fos presentat als departaments de Cultura dels governs català, valencià i balear, la gent que hem estat reunint-nos per confeccionar-lo i tirar-lo endavant hem decidit constituir una PLATAFORMA PER LA MÚSICA DE LA TERRA . L'objectiu d'aquesta plataforma, és fer un seguiment del manifest i, tot erigint-nos en un grup de pressió davant les administracions i els generadors d'opinió, elaborar un ideari conformat per vint mesures que, al nostre entendre, són les que haurien d'assumir aquestes administracions de forma més o menys immediata per començar a superar la marginació a què ha estat sotmès històricament aquest àmbit cultural. 3.- MESURES A PRENDRE PER PRESERVAR L'ENSENYAMENT, LA PROTECCIÓ I LA PROMOCIÓ DE LA MÚSICA TRADICIONAL A CATALUNYA La situació actual de la música tradicional a Catalunya - i, per extensió, als Països Catalans -, exigeix que siguin preses de forma immediata una sèrie de mesures que podríem dividir en tres àrees diferents: 3.1.- l'ensenyament i la transmissió 3.2.- la protecció i difusió del patrimoni etnomusicològic 3.3.- la promoció i divulgació dels intèrprets i els seus treballs. 3.1.- l'ensenyament i la transmissió Pel que fa a l'ensenyament de la música tradicional a les escoles, creiem que una col·lectivitat està condemnada a perdre les seves arrels culturals i musicals si els seus membres, des de ben petits, no assimilen uns sons, unes tímbriques, unes cançons i uns balls que, en considerar-los com a propis, actuïn com a factor de cohesió social de la comunitat. Com deia Jaume Arnella, quan una colla de catalans es troba lluny de la seva terra al voltant d'una taula i es comencen a cantar cançons populars, resulta que amb prou feines ningú passa de la segona estrofa del "Rossinyol", i l'única peça que tothom coneix sencera és "Asturias, patria querida", o "Uno de enero, dos de febrero", com ben bé arreu de l'Estat espanyol. Igualment, quan es tracta de celebrar una victòria esportiva, s'acaba recorrent a "We're the champions", dels anglesos Queen, com ben bé arreu del món. Més enllà de l'anècdota, aquests fets constitueixen un símptoma clar de la manca de referents musicals propis que patim a casa nostra, i contra aquesta malaltia només hi ha una vacuna, que de forma indefugible s'ha d'aplicar a l'etapa de formació acadèmica i s'ha de mantenir amb un pla d'estudis especialitzat prou convincent. Fins ara, però, a Catalunya, aquesta vacuna no s'ha aplicat com caldria, perquè la música en general i la tradicional en particular no han tingut més que un paper residual a les escoles; i quan aquesta vacuna ha estat aplicada ha sigut de manera arbitrària, sense respondre a una estratègia concreta. Segurament la única excepció que confirmaria la regla serien els Seminaris d'Introducció del Flabiol i la Gralla a les escoles que es van celebrar fa més d'una dècada, amb uns resultats tan sorprenents com brillants. Resultat del seminari del Departament d'Ensenyament de la Generalitat: tot el treball docent caigut a l'oblit. Per això, entre altres mesures referides a l'ensenyament de la música tradicional, la Plataforma per la Música de la Terra en creu necessària la seva normalització, amb l'equiparació dels diversos sistemes d'aprenentatge que apliquen les diferents administracions públiques així com les entitats culturals, per tal de reconèixer i homologar els ensenyaments i les titulacions que s'hi atorguen, a la mateixa alçada que qualsevol altre estudi musical. És també obligatori citar la tasca realitzada per l'Aula de Música Tradicional, que organitza des de fa més de 10 anys el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat; tot i el bon treball realitzat i que l'ESMUC, l'Escola Superior de Música de Catalunya, alhora de nodrir-se de professorat especialitzat ha hagut de recórrer obligatòriament al personal d'aquesta Aula, el Govern de Catalunya no ha fet absolutament res de res per tal d'oficialitzar les titulacions, ni per coordinar-la amb d'altres escoles similars a nivell europeu, ni per dotar-la dels mitjans i les infrastructures necessàries pel seu bon funcionament; només a tall d'anècdota podríem comptar fins a 7 trasllats que les seves dependències han sofert… com si fes una mica de nosa! En fi, si no es fa un esforç per facilitar l'accés dels joves al cançoner, els balls i els instruments populars mitjançant la implantació del seu ensenyament en tots els nivells educatius, i també per incloure la música tradicional en els programes i plans d'estudis dels conservatoris i escoles de música moderna, no veiem com es pot garantir la "normalitat" en els processos de transmissió i d'aprenentatge de la nostra música. Concretant, doncs, les mesures que proposem són: • Normalitzar i estructurar la formació (regulada i no regulada) que les diferents administracions públiques i entitats culturals estan realitzant en el camp de la música tradicional. • Reconeixement i homologació dels ensenyaments i les titulacions que s'hi atorguen i equiparar-les amb les de qualsevol altre estudi musical. • Facilitar l'accés dels joves a l'aprenentatge dels instruments tradicionals mitjançant la implantació del seu ensenyament en tots els nivells educatius. • Fomentar la inclusió de la música tradicional en els programes dels conservatoris i escoles de música moderna.
La protecció, la investigació i la divulgació del patrimoni etno-musical que representa la música tradicional a Catalunya constitueix una part fonamental de les nostres reivindicacions, ja que si no podem accedir al coneixement de la nostra pròpia memòria col·lectiva, difícilment podrem actuar sobre ella ni la podrem transmetre a les A Catalunya, disposem des de fa temps d'una institució encarregada de vetllar per aquest patrimoni, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional. Fins l'any passat, però, el Centre va ser un departament sense una política definida, que només realitzava actuacions puntuals, sense continuïtat, ni pressupostos d'abast nacional. Fins i tot l'IPEC (Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya) encarregat per Llei del Parlament al mateix CPCPTC depenia de les subvencions anuals conveniades amb les caixes d'estalvis. D'ençà que es va produir el canvi de Govern, n'estem a l'espera d'una requalificació de les funcions d'aquest Centre; una requalificació que, pel que hem llegit a la premsa, podria passar per la conversió del Centre en un ens autònom. Tot esperant-ne notícies, des de la Plataforma de la Terra considerem que l'administració ha de garantir el manteniment d'un àrea específica destinada a vetllar per la protecció, la investigació i la divulgació del patrimoni musical nacional. I aquí volem insistir en la necessitat de posar a l'abast del públic tots els materials catalogats, començant pels fonogrames de música tradicional que es custodien a les més diverses institucions, i continuant per l'increment dels recursos de la Fonoteca de Música Tradicional, que permetin l'edició de documents sonors i escrits, tan històrics com actuals. Per acabar amb aquest apartat, pensem que és imprescindible l'establiment de línies d'ajut per finançar els treballs d'investigació i recuperació de la música tradicional autòctona. Fins ara, llevat d'unes poques excepcions, quasi tot el que s'ha fet en aquest camp ha estat gràcies a persones i col·lectius que han fet tota mena de recerques de camp, sempre de forma voluntària, cobrint un forat oblidat per les administracions; un forat de la vergonya per on s'esmicola i es perd la nostra memòria, i en definitiva, la nostra identitat. Així, doncs, les mesures que proposem en aquest apartat són: • Crear al si de les administracions una àrea específica destinada a vetllar per la protecció, investigació i divulgació del nostre patrimoni musical tradicional. • Catalogar i posar a disposició del públic tots els fonogrames de música tradicional que es custodien a les diferents institucions. • Potenciar i dinamitzar, mitjançant un increment dels recursos de les Fonoteques de Música Tradicional, l'edició de documents sonors històrics i actuals que permetin els professionals i el públic interessat accedir fàcilment a mostres genuïnes de la nostra tradició musical. • Establir una línia d'ajuts per finançar els treballs de camp d'investigació i recuperació de la música tradicional autòctona. 3.3- la promoció i divulgació dels intèrprets i els seus treballs. La complexitat d'un mercat musical dominat per les multinacionals discogràfiques i els seus aparells de difusió, unida a les dificultats de la llengua, la cultura i la música catalanes per ser reconegudes en un pla d'igualtat, i la diguem-ne poca consideració per part dels poders públics i els creadors d'opinió del país han tingut envers aquest sector, han condemnat la música tradicional catalana a viure una triple marginació: internacional, estatal i autonòmica; i totes tres, tant per la banda econòmica com per la banda política. Enfront d'aquesta situació tan adversa, que va arribar a ser dramàtica durant la dècada dels 80 - ves per on, just després de recuperar l'Estatut -, durant els últims anys hem assistit arreu de Catalunya a un esclat d'iniciatives en forma de trobades i festivals vinculats a les músiques d'arrel, i també al sorgiment de nous intèrprets que es mouen entorn de la música tradicional des de les més diverses perspectives: ortodoxes i heterodoxes, clàssiques i innovadores, pures i mestisses, acústiques i electròniques, reivindicatives i humorístiques, o tot plegat alhora. Però aquestes propostes es veuen obligades a moure's dins un circuit limitat que sobreviu - un cop més - gràcies al voluntarisme de persones i col·lectius compromesos en la recuperació i la preservació de les nostres tradicions. Aquestes propostes, a més, han de lluitar enmig d'una competència tan aclaparadora com agressiva per obtenir espais pels seus discos a les botigues, per aparèixer als mitjans de comunicació, per rebre suports institucionals i, en definitiva, per arribar al públic amb la mateixa facilitat que s'hi accedeix des de qualsevol altre estil musical i parlant altres idiomes. Curiosament però, en els darrers 10 anys, el mercat i la indústria del què s'anomena la World Músic, ha tingut un creixement espectacular i en aquests moments és un dels millors sectors, amb més reconeixement mundial i amb més oportunitats de projecció i expansió. És que la nostra música tradicional no forma part del concepte de la World Músic universal? És evident que necessitem la complicitat de tothom: dels poders públics, dels mitjans de comunicació - els públics i també els del sector privat - i, a partir d'aquí, explicar-ho a tothom. En poques paraules, que ens ho creguem tots plegats. Així doncs, pel que fa a la promoció, per part de l'administració, dels grups i solistes que treballen entorn de la música tradicional, la Plataforma per la Música de la Terra considera que cal consolidar i esperonar el teixit associatiu responsable de l'organització de festivals, concerts, trobades de cantadors, jornades de treball i tallers d'aprenentatge d'instruments, entre altres iniciatives, amb especial atenció a la difusió de les seves activitats. Això, però, només serà possible si paral·lelament es crea una xarxa de circuits estables amb programació de música tradicional, aportant-ne les infrastructures necessàries. A nivell financer, caldria igualar les subvencions públiques destinades a les convocatòries pròpies del sector amb les que reben altres esdeveniments musicals; establir línies d'ajut als municipis en les contractacions d'actuacions tradicionals, i també fomentar-ne la projecció internacional, contribuint econòmicament a les despeses que comporten les sortides dels grups i solistes a l'estranger. Pel que fa a la producció discogràfica, és imprescindible que s'endeguin mesures de discriminació positiva envers les edicions fonogràfiques i videogràfiques de música tradicional, per tal que puguin competir amb la resta de gèneres musicals. Igualment, cal impulsar l'edició de catàlegs promocionals - en tota mena de formats - per donar a conèixer la música tradicional catalana a les fires i els mercats culturals, tant nacionals com internacionals. Al respecte, també convé que hi hagi suport institucional a la creació d'un portal d'internet que funcioni com a marc intern d'informació i com aparador extern del sector. La promoció de la música tradicional catalana no tindria sentit si les administracions públiques no vetllessin per la seva inclusió a les activitats que organitzen - des de les festes majors fins els actes culturals - ni per la presència del sector als mitjans de comunicació públics, que n'hauria d'augmentar notablement, i també, perquè no, als privats, que haurien de ser animats a parlar-ne. Finalment, volem afegir que les mesures que proposa la Plataforma per la Música de la Terra en favor de la protecció i la promoció de la nostra tradició musical només seran possibles si s'apliquen de forma coherent, conforme a una estratègia institucional que funcioni en un doble sentit: vertical i horitzontal. El sentit vertical afecta a la distribució de competències entre les administracions territorials que tenim ara mateix, és a dir, la municipal, la comarcal, la provincial i l'autonòmica; i el sentit horitzontal es refereix a la coordinació d'aquestes administracions en els seus diferents graus, especialment al treball conjunt que haurien de desenvolupar els governs autònoms de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears - sense oblidar l'Aragó, Andorra i el departament francès dels Pirineus Orientals - per tal d'assumir l'existència d'un espai lingüístic i cultural compartit i, en el cas que ens ocupa, per establir polítiques de col·laboració en matèria de foment de la música tradicional. Per tant, i ni que sigui una mica repetitiu, volem tornar a repetir de manera sintètica i esquemàtica aquestes propostes: • Cal esperonar, consolidar i finançar el teixit associatiu responsable de l'organització de concerts, festivals, tallers, jornades... amb especial esment a la difusió de les seves activitats. • Cal crear un circuit estable de programació de música tradicional i folk, creant les infrastructures necessàries o millorant les ja existents (tota la xarxa de teatres, auditoris, ateneus, centres cívics, casals populars...). • Cal consolidar i augmentar el nombre de grans festivals i trobades dedicats a la promoció de la música folk i tradicional, igualant-los pressupostàriament amb altres esdeveniments semblants. • Cal establir —o en el seu cas, millorar— línies d'ajuts econòmics als municipis en les contractacions. • Cal fomentar la projecció internacional i subvencionar les eixides fora del territori dels diversos grups i intèrprets per abaratir les despeses de viatges i allotjaments en les seves contractacions. • Cal discriminar positivament les edicions discogràfiques de música folk i tradicional que no poden competir en igualtat de condicions amb la resta de músiques. • Cal impulsar l'edició de catàlegs promocionals per donar a conèixer la música folk i tradicional autòctona en els diverses fires i mercats culturals. • Cal crear una línia d'ajuts a la producció d'espectacles musicals. • Cal que les diferents administracions (Generalitat Valenciana, Generalitat de Catalunya, Govern Balear, Govern d'Aragó, Govern d'Andorra, Departament dels Pirineus Orientals) assumeixin l'existència d'un espai cultural compartit i estableixin polítiques de col·laboració i coordinació en matèria de foment de la música folk i tradicional. • Cal contribuir a la creació d'un portal d'internet multilingüe on luthiers, músics, programadors, festivals, discogràfiques, públic, etc., tinguin un marc intern d'informació i un aparador extern per difondre les seves produccions i les seves activitats. • Cal augmentar notablement la presència de la música folk i tradicional als mitjans de comunicació públics i animar els privats perquè ho facin igualment. • Cal vetllar per la presència de la música folk i tradicional en totes les activitats institucionals extraordinàries. 4.- CONCLUSIÓ / PETICIÓ Per tot això abans explicat, demanem al nostre Parlament que utilitzi els seus canals habituals legislatius per tal d'instar al Govern de Catalunya, així com els dels Països i Comunitats Autònomes veïnes, administrativament parlant, però unides de fet per la mateixa cultura, a que prengui aquestes mesures com a pròpies i les faci executar de manera clara i precisa. Barcelona, 10 de novembre de 2004
|