 |
|
EL GRUP DE FOLK I EL NOSTRE MAIG DEL 68
Durant els fets del maig del 68 nosaltres no érem a París. Teníem 20 anys, érem joves, rebels, incompresos, i malgrat tot no érem a París (com…si hem de fer cas de les declaracions actuals… el 99% dels joves de la nostra generació).
Significa això que ens trobàvem sols, despistats i passejant sense rumb per una Barcelona buida, grisa, abandonada per la joventut, i animada tant sols per la quitxalla i la gent gran?
Doncs no. En aquell temps nosaltres militàvem al Grup de Folk, un activisme que, de manera directa o indirecta, a la pro o a la contra, ens relacionava amb la majoria de grups, grupets i grupuscles juvenils, fossin universitaris, treballadors o àcrates (la dictadura encara no feia aigües), i podem assegurar que la nostra hiperactivitat no constituïa cap mena d'excepció dins l'efervescència general. És més: a primers de maig vam muntar el primer gran festival a l'aire lliure del franquisme -les 9 hores de Folk al Parc de la Ciutadella- i la pura realitat és que en tant que quatre o cinc barcelonins (comptats -els coneixíem, ens coneixíem tots-) eren a París ajudant a alçar barricades o buscant platges sota l'empedrat, la immensa majoria es trobava aquí, cantant i ballant encerclada per un amenaçant cordó de grisos farrucs i impertèrrits que es cagaren dues mil voltes en les nostres santes mares perquè, tot esperant una provocació que mai no arribà, s'hagueren d'empassar el marron d'aguantar entre dotze i vint-i-quatre hores dempeus, o a cavall, sens poder cagar, sens poder carregar, menys encara ballar… i fent-se fotre com déu mana.
El Grup de Folk era una pinya; una de les pinyes d'un dels pins d'una de les pinedes universals. És a dir, una de les innombrables guerrilles de què es componia el virolat exèrcit internacional que duia a terme l'anomenada “revolució dels joves”. Una guerrilla que, aquí, a diferència dels que cantaven en català, feia cantar en català -i en castellà, i en anglès i en swahili- i a diferència dels que restaven atrapats en polítiques de via estreta, lluitava per necessitats més profundes, preconitzant canvis fonamentals en les formes de viure -llibertat de sexe i credo, relacions obertes, compenetració amb la natura…- i entenia l'art com una forma d'aprendre. D'aprendre i ensenyar.
D'interconnectar.
Els guerrillers del Grup de Folk retocàvem i re-tocàvem les tradicions per tal de poder encaixar el present d'una manera menys traumàtica. Els barrets de boda dels nostres pares volaven d'un cap a l'altre. De les cortines velles de cretona en sortien armilles i pantalons. Els enagos blancs de la besàvia esdevenien bruses i faldilles. Així, com qui treu conills de la xistera, velles cançons tradicionals com Les pometes , o La minyona de Reus , eixiren de la calaixera. Tot s'hi valia si ens feia servei: traduírem, visquérem com a nostres, cançons de Dylan , de Pete Seeger , de Peter Paul and Mary , de la Baez …composàrem cançons com Taxista , Allà on s'amaga el sol , El noi de cabells llargs , Les rondes del vi…
A qualsevol racó connectàvem amb joiers, pintors, teatreros, músics, universitaris, obrers… personalitats com Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany , Terenci Moix , Pere Quart , Robert Llimós i mil més connectaven amb nosaltres. A través nostre s'interconnectaven l'intel·lectualitat i el carrer. El Grup de Folk duia l'altruisme a la sang, vivia a flor de pell; aglutinava mar i muntanya, ciutat i camp.
La revolució dels 60 va ser punt d'arrencada del disseny modern, la transparència del seu missatge, l'inici de la fantàstica aventura del reciclatge: mobles vells, envasos buits, roba caducada, objectes inútils reconvertits amb imaginació i confonent el nou i el vell. Aquelles formes d'aprofitament van ser punt de partida de moltes de les propostes vanguardistes. La música, l'estètica, fins i tot la filosofia dels 60, encara són punt de referència per a les formacions actuals, les modes , els espots publicitaris…Musicalment s'iniciava una nova etapa: Beatles , Rollings , Dylan , Kinks, etc., vingueren a contrarestar el folclorisme dels Escobars , els Agulés , les Carmen Sevillas … Eren les ganes de viure lluitant contra l'ofec de la dictadura, el rock contra la carrincloneria d'un sistema caduc.